Hem parlat anteriorment de les vides gens comuns d’alguns destacats autors de la literatura portuguesa:
Florbela Espanca,
Camilo Castelo Branco,
Bocage i
Camões. Amb el risc de decebre, em proposo ara parlar d’un altre gran escriptor portuguès que tingué una vida d’allò més avorrida si la comparem amb la que visqueres els nostres anteriors protagonistes. Es tracta d’Eça de Queirós (o Querioz segons la grafia de l'època en què visqué), el gran novel·lista del realisme portuguès i de l’inici del modernisme.
Per excusar-me per haver trencar la lògica que havia seguit fins ara parlant de les sorprenents vides dels anterior escriptors diré que Eça és un dels meus escriptors preferits i no podia estar-me de parlar-ne.
“Jo sóc com la república de la Vall d’Andorra, no tinc història”. Amb aquestes paraules resumia Eça de Queirós la seva vida.
Nasqué a Póvoa de Varzim l’any 1845. Fou fill natural; el pare no el reconeixeria fins temps després. Acabat de néixer, fou apartat de la mare i el crià la seva àvia paterna. Als deu anys fou internat en una escola a Porto.
Una nota curiosa és que el seu pare fou el jutge del el procés contra Camilo Castelo Branco del qual us hem parlat en un
post anterior. És a dir, el pare del màxim representat del realisme jutjà un dels principals representants del romanticisme.
Als setze anys inicia la carrera de dret a Coïmbra, on completa la seva formació intel·lectual i s’impregna de les idees i influències que bullien en aquella època en l’antiga ciutat universitària portuguesa. Tot i així, no participa directament del les discussions i enfrontaments intel·lectuals, polítics i socials que tingueren lloc durant els anys que estigué a la universitat. Prengué l’actitud d’espectador, d’observador irònic que mantingué durant tota la vida i que li permeté escriure la seva impressionant obra.
Acabada la carrera treballa d’advocat en una petita ciutat de províncies del sud del país on funda un setmanari, però poc després torna a Lisboa on es retroba amb els seus antics amics de Coïmba amb els quals discuteix de revolució, de metafísica, de satanisme, d'anarquia, en un ambient bohemi.
L’any 1870 (amb 25 anys) surt per primer cop a l’estranger. Viatja amb el seu futur cunyat, el Comte de Resende, a Egipte, a la inauguració del Canal de Suez i a Palestina. Potser ja en aquest primer viatge es despertà en ell el desig d’evadir-se de l’estretor portuguesa.
L’any següent el trobem fent de funcionari a la ciutat de Leiria, d’on recull els personatges i l’ambient que descriurà en un de les seves grans novel·les:
El crim de mossés Amaro.
Sembla que el jove Eça és inquiet perquè l’any següent el veiem ja a l’Havana com a cònsol. Passa tres mesos als Estats Units i torna a l’Havana fins que uns mesos després és transferit a Newcastel i quatre anys després a Bristol. Tot i la llunyania manté un fort lligam, col·laborant regularment amb diaris portuguesos i brasilers.
Durant la seva estada a Bristol es casa amb la germana del Comte de Resende. En la vida de Queirós no hi trobem pas els apassionaments de la de Camilo Castelo Branco que us explicàvem en un anterior
post.
L’any 1888 es trasllada a París on passa els darrers anys de la seva vida amb certes dificultats econòmiques. Hi mor el 16 d’agost de l’any 1900.
La seva obra, en part publicada pòstumament, ha estat traduïda a força llengües, entre les quals el català ja des de l’any 1920. Segons el
recull de traduccions de la Wikipedia portuguesa el català seria la segona llengua amb més obres traduïdes després de l’anglès:
- El difunt (
O defunto), Ràfols, Barcelona, 1920.
- De Port-Said a Suez (
O Egipto), trad. de Narcís Oller, Ed. Catalana, Barcelona, 1921.
- La Dida (
A aia); trad. de J. Finestrelles, Castells, Barcelona, 1923.
- El mandarí (
O Mandarim), Tres i Quatre, València, publicado em 1992.
- Adam i Eva al paradís (
Adão e Eva no paradiso) , Amós Belinchón, 1987.
- El cosí Basílio (
O primo Basílio), Quaderns Crema, Barcelona, 2000.
- El crim de mossèn Amaro (
O crime do padre Amaro), Quaderns Crema, Barcelona, 2001.
- La correspondència de Fradique Mendes (
A correspondência de Fadrique Mendes), Columna, Barcelona, 2002.
- La il·lustre casa de Ramires (
A ilustre casa de Ramires), Destino, Barcelona, 2006.
- Els Maia (
Os Maias), Funambulista, Madrid, 2007.
Podeu trobar algunes de les seves obres en l’idioma original i en format digital a la
Biblioteca Nacional Digital.
Afegim un segon llibre al nostre "Prestatge dels llibres" per a fer companyia a Camí de Sirga. Es tracta d'El déu de les coses petites, la primera novel·la de l'escriptora índia Arundhati Roy. Aquest llibre, en part autobiogràfic, va guanyar el Premi Booker l'any 1997. 
Jesús Moncada és un dels meus escriptors preferit. Tan les seves novel·les com els llibres de relats curts són, per a mi, imprescindibles.
Llegíem en l'interessant bloc acorda-me a noite un fragment d'un assaig de l'escriptor portuguès Fernando Pessoa on parla de la civilització ibèrica i de la unió de les diferents nacions ibèriques. En reproduïm un fragment:
Hem parlat anteriorment de les vides gens comuns d’alguns destacats autors de la literatura portuguesa: Florbela Espanca, Camilo Castelo Branco, Bocage i Camões. Amb el risc de decebre, em proposo ara parlar d’un altre gran escriptor portuguès que tingué una vida d’allò més avorrida si la comparem amb la que visqueres els nostres anteriors protagonistes. Es tracta d’Eça de Queirós (o Querioz segons la grafia de l'època en què visqué), el gran novel·lista del realisme portuguès i de l’inici del modernisme.
