M’agrada que nevi. Sempre m’ha agradat.Suposo que m’agrada perquè em relaxa. Em relaxa veure nevar per la finestra. Em relaxa caminar sobre la neu verge notant com cruix sota les botes i escoltant el so de les petjades. Em relaxa el silenci absolut de la nevada. Em relaxa el blanc de la neu a sobre l’asfalt, les voreres, els bancs, els arbres, els edificis, les muntanyes; el blanc de la nevada que ho cobreix tot i amaga la llunyania fent desaparèixer com darrera d’una cortina les muntanyes, com si per un moment el món s’hagués fet més petit, fos més proper, es reduís al meu carrer, amb els seus fanals, els seus portals, els seus sostres blancs i les xemeneies que treuen fum i la claror grogosa i acollidora que surt del forn de pa. Aquest món és més humà, més tranquil, més meu que el món de la resta de dies.
Però enmig d’aquestes sensacions adultes traspua el goig del nen que veu nevar. Tot i els anys que van passant i la força del costum encara em deixo sorprendre quan aixeco la persiana al matí i és tot blanc i la gent camina amb compte per les voreres. Surto al carrer amb ganes de trepitjar la neu i sabent que aquest dia tindrà un no sé què de senzill i diferent com els dies de quan era un nen.
