Luis de Camões

Fèiem referència en articles anteriors a les apassionants vides de tres escriptors portuguesos: la poetessa Florbela Espanca, el novel·lista romàntic Camilo Castelo Branco i el poeta Bocage. No és menys apassionant la vida del gran clàssic de la literatura lusitana Luis de Camões, autor del poema èpic “Os Lusíadas”, el Tirant lo Blanc de la literatura portuguesa.

No es coneixen molts detalls de la seva vida i molt del que se’n diu són conjectures; potser això encara la fa més interessant.

Nasqué a Lisboa o bé a Coïmbra al voltant de l’any 1525, fill d’un noble d’origen gallec. Possiblement es formà a la Universitat (Coïmbra o Lisboa). Sigui com sigui posseïa grans coneixements en literatura antiga i moderna, història universal i portuguesa, mitologia, geografia, astronomia i poesia. Hauria llegit en la llengua original els clàssics grecs i llatins (Hesíode, Homer, Horaci, Virgili, Ovidi) i els filòsofs grecs Plató i Aristòtil. També coneixia els grans escriptors del Renaixement.

Tot i aquesta vasta cultura, tingué una vida humil. Se’l coneix tan sols com a soldat ras al nord d’Àfrica i com a funcionari en les colònies portugueses de l’Àsia.

Lluità de jove a Ceuta, on perdé un ull. Tornà a Portugal, on fou conegut pel seu temperament bohemi i fou empresonat per barallar-se amb un mosso de les cavalleries reials.

El 1553 inicia les seus viatges per l’Orient: Goa (Índia), Malabar, la Meca, Macau (la Xina), Moluques, Costa de la Coxinxina, Malaca, Malàisia.

Naufraga a la desembocadura del riu Mecon. Aconsegueix salvar-se nedant i salvar també el preciós manuscrit de “Os Lusíadas”.

És empresonat a Goa i l’any 1567, possiblement de tornada a Portugal passa un temps a Moçambic, on enllesteix “Os Lusíadas”.

Arriba finalment a Portugal l’any 1570 i dos anys després publica la seva obra.

S’ha especulat molt sobre els darrers deu anys de la seva vida. Alguns els descriuen com una etapa d’extrema penúria de l’escriptor sempre acompanyat pel fidel esclau que dugué de l’Orient.

Camões descriu en la seva obra la història portuguesa a través del viatge que dugué als portuguesos al descobriment del camí marítim cap a l’Índia.

A l’inici del seu poema (quarta i cinquena estrofa del primer cant) demana la inspiració de les Tàgides (les nimfes del riu Tejo). De ben segur que les nimfes el van escoltar.

Dai-me uma fúria grande e sonorosa,
E não de agreste avena ou frauta ruda,
Mas de tuba canora e belicosa,
Que o peito acende e a cor ao gesto muda;
Dai-me igual canto aos feitos da famosa
Gente vossa, que a Marte tanto ajuda;
Que se espalhe e se cante no Universo,
Se tão sublime preço cabe em verso.

Bocage

De ben petit admirava l’escriptor portuguès Bocage. Molt abans de conèixer la seva poesia ja coneixia els seus acudits que han anat passant de generació en generació. I amb els seus acudits em captivava aquella vida plena d’aventureres que escoltava explicar als grans.

Nasqué l’any 1766 en un entorn familiar tocat per la poesia. El seu pare era jutge i poeta aficionat i la seva mare neboda de la poetessa francesa Anne-Marie Le Page du Bocage.

Hagué d’escollir als catorze anys entre l’exèrcit i la carrera de dret. Escollí l’exèrcit i entrà com a cadet en el regiment de Setúbal. Dos anys després s’incorpora a l’Armada i es trasllada a Lisboa. Als vint anys és enviat a l’Índia com a tinent. Amb aquest viatge s’inicia un paral·lelisme amb el poeta renaixentista Camões que continuarà al llarg de la seva vida.

Després de Pangim, és enviat a Daman però deserta. És condemnat i deportat a Macau per improperis. Com Camões, naufraga i aconsegueix salvar-se a ell i als seus versos.

Temps després torna a Portugal abandonant l’exèrcit. Escriu versos satírics i d’altres impius que el duen a les masmorres de la Inquisició i després a la reclusió al Monestir de Sant Bento.

Un cop alliberat ha de fer-se càrrec de la seva germana i tradueix poetes com Lacroix, Castel i Delille per a mantenir-la.

El torna a perseguir la Inquisició. Emmalalteix i poc abans de morir escriu alguns dels seus millors versos. Mor als trenta-nou anys.

Just abans de morir va dictar aquest poema:

Já Bocage não sou!... À cova escura
Meu estro vai parar desfeito em vento...
Eu aos Céus ultrajei! O meu tormento
Leve me torne sempre a terra dura:

Conheço agora já quão vã figura
Em prosa e verso fez meu louco intento;
Musa!... Tivera algum merecimento
Se um raio da razão seguisse pura!

Eu me arrependo; a língua quase fria
Brade em alto pregão à mocidade,
Que atrás do som fantástico corria:

Outro Aretino fui... A santidade
Manchei!... Oh! Se me creste, gente impia,
Rasga mus versos, crê na eternidade!

Camilo Castelo Branco

Seguint la línia d’un anterior article dedicat a la poetessa Florbela Espanca, ens endinsem en la vida d’un altre escriptor portuguès, el gran novel·lista del romanticisme Camilo Castelo Branco.

Sempre m’ha sorprès que la vida d’aquest escriptor romàntic sembli escrita per ell mateix, com si fos un dels seus propis personatges.

Nasqué l’any 1825 de la relació fora del matrimoni d’un noble i una dona de poble. Amb un any d'edat quedà orfe de mare i als deu anys morí el seu pare.

Amb tan sols setze anys es casa i té una filla que morirà als cinc anys. Però aviat deixa la seva muller per altres amors (fins i tot una monja). Posteriorment estudia medicina; no acabarà mai la carrera.

Abans de la mort de la seva muller, que havia abandonat, rapta a la ciutat de Vila Real una jove òrfena amb qui té una filla i a qui també abandonarà. Al bell mig d’aquests episodis amorosos participa en la guerrilla miguelista dirigida per MacDonnel.

Als vint-i-tres anys comença la seva carrera literària a la ciutat de Porto i continua la seva vida de personatge de novel·la amb escàndols i aventures que van des de duels per amor fins a intrigues de bastidors d’òpera. En aquesta època, s’apassiona bojament per la bella Ana Plácido; el seu amor no és correspost i en casar-se ella amb una altre, el nostre escriptor té una crisi mística i entra durant dos anys en un seminari. Però les coses canvien; sedueix i rapta Ana Plácido i fugen junts a Lisboa. Inicien una etapa de persecussions, lluites i dificultats econòmiques fins que els amants són empresonats a Porto. Aquest cas emocionà l'opinió pública de l'època pel seu contingut romàntic.

Són absolts. Però la darrera escena de la vida novel·lesca de l’escriptor no és pas plàcida. Un dels dos fills de la parella pateix greus trastorns psíquics i l’altre és un pària.

Enmig de greus dificultats econòmiques (és el primer escriptor portuguès en viure exclusivament del que escriu), Camilo es troba aterrat per l’espectre de la ceguesa que s’apropa inexorablement.

El 1890, finalment cec, es dispara un tret de revòlver al cap. Un final de romàntic inconformista com tota la seva tràgica vida novel·lesca.



Si veleu llegir alguna de les seves obres ho podeu fer on-line.