Fa uns anys em van regalar un llibre de la poetessa portuguesa de començaments del segle XX Florbela Espanca. Em va cridar l’atenció la nota introductòria que es centrava bàsicament en la vida de l’escriptora.El seu pare, que no podia tenir fills amb la seva esposa, valent-se d’una costum medieval que permetia que un home pogués tenir fills fora del casament si la seva muller era estèril, rapta una bella i humil noia i hi té dos fills. La petita Florbela i el seu germà creixen, doncs, amb dos mares.
Abans dels 9 anys ja comença a escriure poemes.
Es casa per primer cop el dia del seu 19è aniversari. Ella, que estima apassionadament, no se sent corresposta i exprimeix la solitud i les ferides que això li causen en l’etapa de creativitat poètica més intensa de la seva vida.
Als 23 anys pateix un avortament que la deixa molt debilitada. Ha de deixar els estudis a la universitat (és la primera dona en matricular-se en Dret a la Universitat de Lisboa) per recuperar-se. Quan encara no està del tot recuperada decideix tornar a Lisboa i acabar amb el seu matrimoni.
Dos anys després coneix un jove militar que es convertirà en el seu segon marit. Florbela, que continua malalta, és tractada pel tinent-metge del destacament on serveix el seu marit d’on neix una estima mútua per les seves afinitats poètiques. Aquesta amistat provoca la gelosia del marit que s’enfronta amb el metge i aquest ha d’abandonar el destacament.
El segon marit la maltracta i aquests maltractes possiblement li provoquen un segon avortament i l’empitjorament de la seva salut.
Es divorcia i mentre es recupera de l’avortament en una finca d’un familiar rep la visita del tinent-metge que finalment li confessa el seu amor. La seva família no aprova el seu segon divorci i trenca relacions amb la poetessa durant dos anys.
Quan sembla que les coses comencen a arreglar-se, el seu germà, profundament deprimit per la mort de la seva promesa, li confessa la seva intenció de suïcidar-se. Ella s’hi dedica plenament per ajudar-lo a refer la seva vida. Un any després, el seu germà, tinent de marina, decideix fer-se pilot i la poetessa té un estrany pressentiment que la inquieta i que reflecteix en diverses cartes. Dos mesos després l’hidroavió que pilota en un vol d’entrenament es precipita sobre el Tejo i el germà mor.
Un nou cop per la poetessa que se sent “vela em mar de mágoa”. El seu tercer matrimoni s’enfonsa i viu el darrer amor, apassionat i fecund per a la seva obra amb el pianista i concertista Luís Maria Cabral.
L’esfondrament de seu matrimoni, la mort tràgica del seu germà (que ella sempre va creure un suïcidi), un darrer amor apassionat que li consumeix la poca salut que li queda s’afegeix a les dificultat que té perquè li publiquin el seu darrer llibre de poemes.
La seva salut es debilita. Escriu en una carta: “He recorregut tots els metges... i ningú sap què em mata a poc a poc. L’ànima, potser.” Li diagnostiquen un edema pulmonar.
La nit del 10 de desembre de 1930 diu a la seva criada que el dia següent no la desperti. La troben morta amb dos flascons de somnífers buits a la tauleta de nit. Morí durant la nit, potser a la mateixa hora de la matinada en què havia nascut trenta-sis anys abans.
Florbela Espanca és la més important de les poetesses portugueses i precursora del moviment feminista a Portugal.
Eu
Até agora eu não me conhecia,
julgava que era Eu e eu não era
Aquela que em meus versos descrevera
Tão clara como a fonte e como o dia.
Mas que eu não era Eu não o sabia
mesmo que o soubesse, o não dissera…
Olhos fitos em rútila quimera
Andava atrás de mim… e não me via!
Andava a procurar-me - pobre louca!-
E achei o meu olhar no teu olhar,
E a minha boca sobre a tua boca!
E esta ânsia de viver, que nada acalma,
É a chama da tua alma a esbrasear
As apagadas cinzas da minha alma!
Florbela Espanca - Charneca Em Flor
Aquela que em meus versos descrevera
Tão clara como a fonte e como o dia.
Mas que eu não era Eu não o sabia
mesmo que o soubesse, o não dissera…
Olhos fitos em rútila quimera
Andava atrás de mim… e não me via!
Andava a procurar-me - pobre louca!-
E achei o meu olhar no teu olhar,
E a minha boca sobre a tua boca!
E esta ânsia de viver, que nada acalma,
É a chama da tua alma a esbrasear
As apagadas cinzas da minha alma!
Florbela Espanca - Charneca Em Flor
