Bocage

De ben petit admirava l’escriptor portuguès Bocage. Molt abans de conèixer la seva poesia ja coneixia els seus acudits que han anat passant de generació en generació. I amb els seus acudits em captivava aquella vida plena d’aventureres que escoltava explicar als grans.

Nasqué l’any 1766 en un entorn familiar tocat per la poesia. El seu pare era jutge i poeta aficionat i la seva mare neboda de la poetessa francesa Anne-Marie Le Page du Bocage.

Hagué d’escollir als catorze anys entre l’exèrcit i la carrera de dret. Escollí l’exèrcit i entrà com a cadet en el regiment de Setúbal. Dos anys després s’incorpora a l’Armada i es trasllada a Lisboa. Als vint anys és enviat a l’Índia com a tinent. Amb aquest viatge s’inicia un paral·lelisme amb el poeta renaixentista Camões que continuarà al llarg de la seva vida.

Després de Pangim, és enviat a Daman però deserta. És condemnat i deportat a Macau per improperis. Com Camões, naufraga i aconsegueix salvar-se a ell i als seus versos.

Temps després torna a Portugal abandonant l’exèrcit. Escriu versos satírics i d’altres impius que el duen a les masmorres de la Inquisició i després a la reclusió al Monestir de Sant Bento.

Un cop alliberat ha de fer-se càrrec de la seva germana i tradueix poetes com Lacroix, Castel i Delille per a mantenir-la.

El torna a perseguir la Inquisició. Emmalalteix i poc abans de morir escriu alguns dels seus millors versos. Mor als trenta-nou anys.

Just abans de morir va dictar aquest poema:

Já Bocage não sou!... À cova escura
Meu estro vai parar desfeito em vento...
Eu aos Céus ultrajei! O meu tormento
Leve me torne sempre a terra dura:

Conheço agora já quão vã figura
Em prosa e verso fez meu louco intento;
Musa!... Tivera algum merecimento
Se um raio da razão seguisse pura!

Eu me arrependo; a língua quase fria
Brade em alto pregão à mocidade,
Que atrás do som fantástico corria:

Outro Aretino fui... A santidade
Manchei!... Oh! Se me creste, gente impia,
Rasga mus versos, crê na eternidade!